L’exili català a Andorra

“Igual com la gent d’Andorra es va portar molt bé (amb els exiliats, amb els refugiats), no es pot dir el mateix de totes les autoritats.” L’afirmació és de Marc Forné, fill de l’advocat Antoni Forné, que acabaria a l’Hotel Palanques gràcies a un salconduit del síndic Francesc Cairat. Sí, Forné va ser deu anys cap de Govern. Com Òscar Ribas, cap de Govern essent andorrans de primera generació. Viadiu, Claret i Forné han protagonitzat una de les taules rodones emmarcades en l’exposició de Cal Pal sobre les ‘Xarxes d’evasió durant la Segona Guerra Mundial’. A l’inici de la contesa, tot just esclatar la guerra, “gent de dretes, gent significada”. Monges, el bisbe de Solsona. Ciutadans de la Seu, sobretot, que van protagonitzar “una invasió pacífica”. Els anys 1937 i 1938 “la cosa va canviant” i s’inicien “les macroexpedicions; ja no són familiars o amics. Vénen de més de lluny. De Berga, de Solsona”. “Població civil que arriba en condicions molt pèssimes” Cap dels tres han parlat gaire -o gens- de les xarxes evasives. Però si de la seva experiència en aquella Andorra en temps de guerra i de postguerra espanyola. El conflicte bèl·lic que va dur per raons i circumstàncies molt similars al país dels Pirineus Andreu, Francesc o Antoni. Els pares de Claret, Viadiu i Forné. Andorra va ser terra d’acollida. I d’oportunitats. I amb els cinc-cents refugiats que es van establir al país de manera definitiva dels milers que hi van passar, van poder construir el Principat que accedia a la modernitat. Al canvi. De l’agricultura al turisme. El context històric l’ha ofert la geògrafa Maria Jesús Lluelles. Durant la guerra i la postguerra espanyola es calcula que van passar pel Principat entre 15.000 i 20.000 refugiats. Espanyols, majoritàriament catalans. A l’inici de la contesa, tot just esclatar la guerra, “gent de dretes, gent significada”. Monges, el bisbe de Solsona. Ciutadans de la Seu, sobretot, que van protagonitzar “una invasió pacífica”. Els anys 1937 i 1938 “la cosa va canviant” i s’inicien “les macroexpedicions; ja no són familiars o amics. Vénen de més de lluny. De Berga, de Solsona”. “Població civil que arriba en condicions molt pèssimes.” Al tram final del conflicte, hi havia al país 3.000 civils refugiats, especialment dones i nenes, més 600 militars. La població autòctona era d’uns 4.100 habitants. El sector primari era gairebé únic. Tot plegat va comportar un “trasbalsament total” per molt que el coronel francès René Boulard dirigís amb mà de ferro la seguretat i l’ordre públic. “Els deixaven quedar tres o quatre dies per agafar forces i després havien de continuar cap als seus destins.” Només es podien quedar aquells que d’una manera o altra estaven “avalats”. Acabada la guerra i amb posterioritat, els qui vindrien a parar a Andorra eren republicans. Molts d’ells després d’haver iniciat l’exili, gairebé sempre, a terres franceses. “Andorra és aquell destí més proper a la seva pàtria” i tots “col·laboren al canvi” que va viure el país. “La fase d’expansió comença a finals dels anys de la dècada de 1950 i als anys de 1960 hi ha gas a fons”. Uns cinc-cents refugiats es quedarien de forma més o menys permanent al país. “Mig miler de persones que té noms i cognoms; la immigració dels anys seixanta és anònima”, remarca Lluelles. Maria Jesús Lluelles durant l’acte amb un document de Francesc Viadiu projectat a la pantalla. Arriben homes de cultura, polítics, professionals liberals. Metges, advocats, empresaris. La historiadora i geògrafa cita Josep Fontbernat, Esteve Albert, Antoni Forné -clau per a l’Automòbil Club i el Sindicat d’Iniciativa-, Josep Estadella, que havia estat ministre de la República espanyola, Joaquim Trias, el doctor Vilanova, Higini Cierco o Francesc Escudé. Tots plegats van ser “cabdals”. Andorra va experimentar una transformació “gràcies al seu esforç i sumat a l’esforç dels nacionals”. ELS RECORDS Andreu Claret, Antoni Forné o Francesc Viadiu van venir a parar a Andorra per evitar les conseqüències del règim de Franco. I per estar més a prop de la seva terra. Viadiu, l’home que seria decisiu en la creació de les xarxes d’evasió, tenia la família a Viladecans. La seva filla Rosa va pujar a Sant Julià per trobar-se amb el seu pare. S’estava a l’Hotel Pol. “No el vaig conèixer. La muntanya del davant era molt maca. Però al pare no el vaig reconèixer. Era un home gros, i aquí estava com un fil.” Després s’establiren al carrer dels Xiulets, l’actual Enric Marfany. Claret explica que baixant pel camí de carro que era la carretera actual del port la seva mare exclamava: “‘On ens hem ficat?!’ Tenia la impressió que Andorra era un forat negre”. I la resposta del pare, de l’Andreu Claret, va ser taxativa: “‘Anem a Andorra perquè està tot per fer.’ A Andorra hi havia moltes possibilitats. Tirar endavant a França era més complicat. Els francesos són molt seus” “Jo hi he estat molt bé, a Andorra. I encara m’hi estaria”, diu Viadiu, qui parla de mossèn Jaume o dels records que encara té del president de la Generalitat Lluís Companys, amic del seu pare. “A Andorra estàvem tranquils” després “d’una trajectòria molt difícil fins que vam arribar a Viladecans”. Al Principat, Viadiu, la filla, sempre es va sentir bé. Mai es va sentir diferent a les nenes i els nens que havien nascut al país. I “madame Martí no va parlar mai de res”. De fet, ho recordava Andreu Claret, “l’escola francesa era com una mena d’oasi, estava més avançada que el país, encara retardat”. Tampoc l’escriptor es va sentir mai estrany. La sensació no és unànime, per això, una assistent a la taula rodona, a la Llacuna, recorda amb “recança” que aquells que eren fills d’exiliats, dels dos progenitors vinguts de fora, “no érem res, no érem espanyols, no érem francesos, no érem andorrans, ningú no volia saber res” d’ells. Però els seu pare “estava molt agraït a Andorra” i acabaria adoptant el passaport. També va fer el pas Antoni Forné, però no pas de bon grat. O, com a mínim, segons que ha explicat el seu fill Marc, potser no del millor grat perquè quan l’hauria necessitat de veres se li va negar. Forné, el pare, l’advocat que ajudaria també en les xarxes d’evasió, arribaria a Cal Palanques de la Massana i allà es va casar. La voluntat llavors de marxar del país ja no va ser tant marcada com la que hi havia a casa dels Claret. Durant anys, per Nadal, el brindis sempre era pel mateix: “L’any que ve a Barcelona.” Andreu Claret encara recorda l’entrada al país pel Pas de la Casa. S’estaven a Ax les Thermes. Baixant pel camí de carro que era la carretera actual la seva mare exclamava: “‘On ens hem ficat?!’ Tenia la impressió que Andorra era un forat negre”. I la resposta del pare, de l’Andreu Claret, va ser taxativa: “‘Anem a Andorra perquè està tot per fer.’ A Andorra hi havia moltes possibilitats. Tirar endavant a França era més complicat. Els francesos són molt seus.” Els refugiats que van arribar i es van establir al Principat durant anys era “gent que s’havia fet molt grans encara que tinguessin 30-40 anys”. Rosa Viadiu durant la taula rodona. Gran per les experiències viscudes. Pel pòsit que portaven al damunt. “Van fer molt i van rebre molt, si no ho diguéssim no seríem honestos”, remarca un Andreu Claret que hi afegeix: “Andorra els va donar una gran oportunitat de desenvolupar els seus oficis.” D’altra manera el seu pare “no hauria estat l”Home de les Neus’.” Aquell especialista en llevaneus que el 1962 va contribuir a desbloquejar Barcelona i els seus entorns amb les seves màquines. Gràcies a aquella nevada i a la ‘gesta’ de Claret, un home que Franco hauria executat als anys quaranta va poder tornar a Catalunya. HOTEL MIRADOR El germà gran dels prestigiosos violoncel·lista i violinista va arribar a Andorra amb tres anys. “El primer any nosaltres el passem a l’Hotel Mirador”. Andreu Claret ha escrit sobre ell, però creu que l’hotel icònic mereix per si sol una novel·la sencera. “Hi havia els refugiats, els andorrans, el síndic que hi anava a jugar a cartes al vespre, la policia franquista.” Era “un lloc de pel·lícula”, ha retratat Claret recordant que el seu pare, aventurer, emprenedor, va decidir traslladar-se a Andorra després que hagués tingut “moments millors en l’exili”. Claret va anar a l’escola francesa fins als 9 anys i en va gaudir. Després aniria a estudiar a França. “L’exili va trencar la família” però “venir a Andorra va ser un alliberament”. Cert que hi havia l’anhel de tornar a casa. Però estar-se al Principat era tranquil·litat i “un sentiment estrany”. Arribar a Sant Julià -els Claret vivien a Andorra la Vella- era com el final del món. “Crec que per això el meu pare es va ficar en aquella aventura d’obrir el port d’Envalira, perquè durant cinc o sis mesos -per la neu, a l’hivern- Andorra era una presó”. I “treure la neu del port d’Envalira” permetia respirar. Andreu Claret, Rosa Viadiu, Marc Forné i Maria Jesús Lluelles durant la taula rodona. “El món dels refugiats era un món tancat.” Hi havia un doble món: l’escola francesa oberta, l’Andorra que es mirava d’obrir des del “pragmatisme” i “aquest món de l’exili que era un món molt tancat”, ha recordat Claret rememorant les visites a casa de Fontbernat, de Capdevila. I que “es reproduïen les discussions que hi havia a Catalunya durant la República”. Quan rebien visita d’altres refugiats, d’altres exiliats, a casa dels Claret “hi havia unes discussions tremendes”. I el pare ho tallava amb la mateixa frase sempre: “Deixem de discutir, que la guerra no l’ha guanyat Franco; l’hem perdut nosaltres”. Forné: “El país va acollir magníficament els refugiats. Però igual com la gent d’Andorra es va portar molt bé, no es pot dir el mateix de totes les autoritats” Segons Marc Forné, però, això del Franco no s’ho acabaven de creure, els espanyols. D’aquí que ell i el seu germà acabessin anant a l’escola espanyola. I ho van passar raonablement bé tot i que, òbviament, a classe només hi havia nois. Però guarda bon record l’excap de Govern de la ‘senyora Arana’. Forné ha recordat que “el país va acollir magníficament els refugiats”. Però ha anat gesticulant per dir deixar clar que no tothom. Lluelles, la historiadora, ha mirat d’evitar polèmiques -ep, això sí, ha reivindicat més recursos per a la recerca- i ha afirmat amb contundència: “L’acollida va tenir bons resultats en general. En termes globals va ser tot un èxit.” Certament, a Andorra, nacionals i republicans tenien els seus espais, però a l’hora de coincidir no hi havia conflictes. “El meu pare estava a les antípodes del Cairat, el meu pare era molt d’esquerres i era molt agnòstic”, remarca Andreu Claret tot deixant clar que el síndic general lauredià era conservador com el que més i extremadament de missa. “Però el va ajudar molt -Cairat a Claret- quan allò normal hauria estat que no s’hagués refiat d’ell”. Andreu Claret ha exposat molts dels records que evoca en la seva darrera novel·la. Andreu Claret ho té clar: els andorrans de postguerra espanyola eren “gent pragmàtica, gent conciliadora”. Certament, ho referma Forné: “Igual com la gent d’Andorra es va portar molt bé, no es pot dir el mateix de totes les autoritats”. I recorda un decret francès de 1941 que va posar -o ho pretenia fer- molts refugiats catalans exiliats a Andorra contra les cordes. Per l’Andorra dels anys quaranta i cinquanta del segle passat hi van passar milers de persones que fugien de la guerra. De les guerres. Civils, soldats. I la gent del país, de muntanya, es van espavilar com van poder per no passar gana. Perquè a ningú li faltés res. “Cairat va jugar les cartes que va tenir en aquell moment.” I uns cops va tibar de l’Espanya republicana i altres de la nacional, explica Lluelles, que deixa clar que en una situació similar a aquella, “segurament nosaltres avui no ens en sortiríem tan bé com llavors”. I això que no sempre s’ha reconegut ni el paper jugat pels exiliats que van construir l’Andorra d’ara, ni la dels andorrans que van vetllar perquè no els faltés de res. “La ingratitud no és una cosa exclusiva d’Andorra”, apunta Andreu Claret. I sentencia: “No hi ha prou reconeixement del paper que han fet la gent gran.”