Rèquiem per una pota de pernil

Sobre el taulell de la cuina regna des de mitjan del mes passat una pota de pernil. Quan va arribar, la vam posar allà amb la mateixa litúrgia amb què es col·loca una ofrena a l’altar del sacrifici i amb la mateixa cura que si anéssim a desactivar una bomba de plutoni. A prop de la finestra i al costat de l’espremedora, estava convenientment disposat per a ser ensenyat amb orgull a les visites, per a ser massacrat pel nostre pols tremolós, i per a ser devorat per la nostra gana insaciable. Com a sacerdots pagans instituïts pels reis de Judà, vam procedir a esmolar els ganivets per iniciar el sacrifici. Ganivets, així en plural (el perniler, un de punta i un d’especial per treure la cotna i netejar), perquè allà hi havia tota la producció d’Albacete, que havia estat guardada en un calaix de la cuina seguint les normes del Fengshui per no interferir en les energies. I molta energia és la que vam necessitar perquè davant la nostra sorpresa, no ens va sortir pernil, sinó carbassa: estava dur, salat en excés i massa fibrós. Però el pernil, sabent-se intocable i indestructible (com el bitxo d’Alien) per immenjable, segueix aquí, defensant el seu lloc com un soldat texà al fort El Álamo, i ocupant un espai que ens fa falta, sense donar-se per al·ludit cada vegada que li dono una empenta o un copet per arribar fins a la zona de la torradora. No sé quantes vegades he anat a llençar-lo, però sempre passa alguna cosa que m’ho impedeix. He de contestar un WhatsApp, anar a regar les plantes, estendre la roba o dubtar sobre a quin contenidor han d’anar les restes mortals; qualsevol excusa és bona per procrastinar el llançament de pota, que encara no és disciplina olímpica. “Els avantpassats es menjaven el pa dur perquè deien que llençar menjar era un pecat” Segur que algun estudi antropològic, sociològic, psicològic i tot el que acabi en ‘ic’ arribarà a la conclusió que aquests dubtes per treure la pota de pernil de la cuina tenen a veure amb els records dels meus avantpassats, aquells que durant una postguerra, es menjaven el pa dur perquè deien que llençar menjar era un pecat. I si llençar pa caducat és una ofensa a Déu, fer el mateix amb una pota de pernil és incomplir molts manaments, entrar a formar part del Martirologi Jeronimià, i descobrir un cicle de l’infern que li havia passat per alt a Dante Alighieri. I aquí estem, a les portes de la Candelera i havent superat la setmana dels barbuts davant de la pota incorrupta com si fos la mà de Santa Teresa de Jesús, o Joan Collins, amb 90 anys, a la cerimònia dels Emmy que era com si l’haguessin embalsamat a la pel·lícula ‘Terra de faraons’. Convertirem una part del taulell de la cuina en capella ardent i li farem un funeral de pernil present. I aquí es quedarà. Prous pecats tinc com per afegir-ne un més a la llista.