Dormir al cotxe per falta de pis (o habitació)

L’Horacio Luis té 54 anys i en fa gairebé vint que viu a Andorra. Nascut a Vilanova de Gaia, davant per davant de Porto, pràcticament sempre ha viscut a Encamp (els darrers temps a l’hotel Andino). Gairebé sempre treballant en el sector de la construcció i afins. Ara està de baixa. I serà una baixa de llarga durada. L’han hagut d’intervenir d’un braç (colze, ma) i caldrà que li facin el mateix amb l’altre. Producte del desgast de la dura feina que porta dues dècades fent, explica. També és cert, afegeix, que “viure en una habitació sense cuina des de fa tres anys m’està perjudicant la salut”. Tot aquest temps se l’ha passat menjant de bar en bar o fent-se entrepans. “Sé cuinar, però no tinc on fer-ho.” Arran de tot plegat pateix colesterol i àcid úric. “Jo no demano diners, tinc per poder menjar. Però no per donar les entrades que demanen” per segons quins pisos o assumir determinats lloguers. Sempre ha tingut bones feines i els sis darrers mesos ha cobrat prou bé com a instal·lador de canalitzacions de ventilació en les torres del Clot d’Emprivat. Ara cobrarà uns 1.500 euros estant de baixa (el cap de grup, el responsable de l’empresa, li ha garantit que li guarden la feina). I no en pot pagar 1.400 per una habitació al Pas de la Casa. Ni pot, ni vol. I es nega a compartir una simple habitació: “No som rates.” Amb un braç immobilitzat es complica tot. Ha demanat permís a la CASS per poder marxar un temps a Portugal. “Com a mínim aquests dies més complicats, de dolor i molèsties. Si em sortís una habitació aquí, millor si fos un pis, potser canviaria de parer” Feia de carrosser de busos a Portugal però no s’hi guanyava gaire bé la vida. Es va traslladar a Andorra. Primer tot sol. Després el seguiren la dona i el fill. El 2010 es va separar. Però seguia compartint pis amb la mare del seu fill i el fill mateix. Fins fa tres anys que per desavinences distintes es va acabar compartir estança. I va començar a viure en l’habitació d’un hotel. Ha estat en dos de distints. Amb el fill va acabar malament. Van coincidir en alguna obra “i els companys eren els primers que no entenien com li permetia segons quines faltes de respecte”. Alguns dels vicis del noi tampoc no li van agradar al pare. D’aquí que trenquessin la relació. “Ara, ni que ens trobem pel carrer, no em mira, no em diu res. Ni una paraula. I em fa mal. No deixo de ser el seu pare.” Tot i tenir amistats, diu que se sent sol. Excepte aquest parell de dies que ha estat a l’hospital, la resta de tot aquest temps se’l sol passar al bar. Fent temps. “Almenys s’hi està més o menys calent.” Parla amb l’un, xerra amb l’altre, menja una mica i “cap a les 8, quan tothom sol anar cap a casa”, ell se’n va al cotxe. Fins ara ha fet com ha pogut. El maleter el té ple de trastos. De bosses. De roba que ha de portar a la bugaderia però que encara no en surt ja torna a estar arrugada. El maleter del cotxe ple de trastos. Amb un braç immobilitzat es complica tot. Ha demanat permís a la CASS per poder marxar un temps a Portugal. “Com a mínim aquests dies més complicats, de dolor i molèsties. Si em sortís una habitació aquí, millor si fos un pis, potser canviaria de parer”, explica. Però és complicat. La seva germana, a Portugal, s’ha ofert a tenir cura d’ell. La seva intenció, si acaba marxant -la Seguretat Social l’ha autoritzat- és ser aquí abans de l’11 de gener quan ha de tornar a ser visitat perquè li retirin la immobilització i ha d’iniciar el procés de recuperació fisioterapeuta. “Jo no puc demanar res a ningú. No vull demanar res a ningú”, afirma contundent quan se li demana perquè no ha recorregut a alguna amistat que assegura que té al país per poder estar a l’aixopluc mentre no li surt altra cosa. “El meu entorn ja sap per quina situació passo. Si algú vol ser benevolent ja ho serà. Jo no vull demanar res.” Tampoc a les administracions. “No vull diners, que quedi clar. Solament necessito que m’ajudin a trobar un lloc que em pugui pagar. Una habitació, un espai.” Per ara segueix al cotxe. I el problema és que encara que marxi uns dies a Portugal, quan torni, tot seguirà igual. O pitjor. L’Horacio se’n fa creus.