El contracte social

Tot just ahir aquest mitjà de comunicació publicava un reportatge audiovisual intitulat ‘Neguit per la falta de treballadors’, on diferents entrevistats analitzen la manca de mà d’obra per treballar en el sector serveis, concretament, el reportatge aborda la manca de persones en el sector de l’hoteleria i diferents empresaris de l’hoteleria relaten les dificultats a les quals s’enfronten en la recerca de treballadors per als seus negocis. Des de la perspectiva empresarial més institucional, el director de la Confederació Empresarial Andorrana contextualitza el problema com “un problema global” del sector a Europa i s’apunta la flexibilització de les quotes als extracomunitaris com a solució. Des del punt de vista governamental, la ministra d’Interior explica que aquesta flexibilització és una sortida per la qual aposta el Govern. “La confrontació intencionada de situar treballadors i empresaris en posicions antagonistes ens ha portat a desenvolupar polítiques curtterministes que, fruit d’una profunda miopia política, no han sabut anticipar el problema de manca de la mà d’obra necessària per nodrir un país que fonamenta la seva economia essencialment en el sector serveis” Finalment cal dir que, en llegir els comentaris, la majoria apunta al fet que, com bé diu el representant sindical entrevistat, Andorra ha perdut atractiu com a plaça laboral de destí per a la immigració provinent de l’entorn europeu. L’elevat cost de la vida, principalment a causa de l’habitatge i de l’alt preu de la cistella de la compra, sumat al fet que els salaris no han augmentat en la mateixa proporció, és la resposta al problema. Des de la bancada socialdemòcrata al Consell General hem vingut sostingudament alertant que un estàndard social laboral feble (salaris que no pugen prou, habitatge sense gaire regulació per a assegurar un preu assequible a les persones treballadores, sindicats sense eines per esdevenir un interlocutor social suficientment fort i representatiu, manca de polítiques públiques de protecció i suport a la petita i mitjana empresa, manca de polítiques suficients de suport a les famílies, etcètera), no aporta res més que pèrdua d’atractiu de la plaça laboral andorrana i, conseqüentment, dificultat per trobar treballadors o perquè els que ja tenim no acabin marxant. La confrontació intencionada de situar treballadors i empresaris en posicions antagonistes ens ha portat a desenvolupar polítiques curtterministes que, fruit d’una profunda miopia política, no han sabut anticipar el problema de manca de la mà d’obra necessària per nodrir un país que fonamenta la seva economia essencialment en el sector serveis. Empresaris i treballadors són les dues cares de la mateixa moneda i, encara que a priori pugui semblar que els interessos d’uns van en detriment dels altres, només si el país es dota d’un contracte social just, en què treballadors i empresaris negociïn postures equilibrades per a les dues parts, podrem recuperar el nostre atractiu de país en el què desenvolupar un projecte de vida. La solució que proposem els socialdemòcrates al respecte passa, doncs, pel Diàleg Social. Negociacions entre les tres parts concernides (Estat-empreses-treballadors), que ens dotin d’un estàndard social més just i equilibrat, que no faci desistir als treballadors de venir a treballar i a instal·lar-se al nostre país. Un país que, des del seu boom econòmic de mitjans del segle passat, requereix de la immigració per funcionar i que, com passa a la llarga en totes les relacions, o convé a les dues parts o no serà. La resta són pegats que, lluny de resoldre el problema, li resten la mirada ampla i global que requereix la solució.