‘Eufòrica’ cloenda de la festa major d’Andorra la Vella

Els tres ‘eufòrics’, els nous ‘triunfitos’ d’antes, van acabar aplegant, han acabat aplegant, vaja, que la festa ha acabat molt més enllà de les 2 de la matinada amb una plaça de les Arcades que ha resistit prou bé els darrers batecs de festa i el fet que en Triquell, el major reclam vist el que s’ha vist a la plaça era el segon de la llista, uns quants milers de persones. Que sí, que no han arribat als cinc mil de Melendi i malgrat que en algunes fases del triple concert el llogarret era ben ple, s’hi podia respirar bé. Tampoc no era la gernació de Gertrudis i Buhos però Déu n’hi do. Entre els fans indiscutibles del programa televisiu, els que s’han afegit a la festa perquè són de festa i venien de Prada Casadet i els despistats que s’han acabat deixant caure per les Arcades, els tres joves artistes sorgits d’Eufòria -val, que sí, que tots tres a la seva manera ja tenien antecedents, però que no tenen gaire més de vint anys, quedi clar també- han acabat posant un notable final de festa a la capital. Una cloenda ‘eufòrica’ de festa major. Cinquanta minuts per barba més o menys amb el que ha estat, com deia, Triquell, un concert “curt però intens”. Cadascú ha portat la seva pròpia proposta ara que ja volen sols després del programa. Potser Edu Esteve és qui més reminiscències televisives porta, inclosa una de les ballaries (Aina Casanovas) que encara són referència al programa. La cita la va obrir, l’ha obert, la guanyadora del talent, una Mariona Escoda sempre contenta, sempre amatent, sempre agraïda. Que va posar sobre l’escenari el seu pop melòdic, a voltes més desenfadat, que ja té registrat en un parell de treballs discogràfics. Va quedar clar que cada ‘eufòric’ té el seu públic. I hi ha qui els té tots a la cartera. Segurament per allò d’observar en primera persona el que surt per la tele. Ja passa. Mariona és dolça malgrat que en algun tema puntual es deixi anar. Triquell, segon al concurs televisiu, és més innovador. Més seu. Més diferent. I amb els seus tres col·legues de sempre, ara que tenen nom i requesta a redós del noi de Sant Quirze del Vallès que s’acaba llançant a la ‘Jugular’ -que així s’anomena el seu treball discogràfic i com titular la cançó que més es va corejar a la plaça i que pràcticament va tancar l’actuació. Francesc Fuentes i Triquell, que així es denomina l’home, va ser qui més passió va aixecar. Entre els grans i més encara entre els petits. La seva proposta reivindicativa, desenfrenada, diferent. Allò que sembla que no hi és, que està a la parra, que clama al cel. Que combat les injustícies, ara amb una música més urbana, ara amb un crit una mica sortit de to… atrapa. I el seu joc de llums omple l’escenari. Causa furor. Hi ha més risc, més atreviment. Triquell és igual d’artista que Mariona o Edu. Però és més seu. Un altre rotllo, vaja. I va ser amb ell damunt l’escenari de Guillemó que més públic es va congregar a la plaça. Llavors dues mil llargues ànimes. Potser alguna cosa més i tot. I quan Triquell va tocar el dos, semblava que la plaça es buidava. Però encara bo. Hi havia ganes de festa i les versions i les ‘coreos’ d’Edu, acompanyat de la iaia que es va fer famosa al programa -acompanyat des de la distància, no a dalt l’escenari, sinó asseguda al costat de la taula de so-, van acabar de posar la cirereta a tot plegat. Alguns temes propis, altres de versionats. Molts amb ballarins. Que Edu balla, que es veu que és el seu punt fort. Un cantant home que mou l’esquelet a l’uníson que els seus acompanyants. En fi, la seva primera actuació internacional. Eufòria andorrana. Fi de festa prou rodó. I ara a treballar que ja vindran més festes. Que l’eufòria, per la vida, per la música, per la diversió, no s’acabi mai. I si s’acaba, que s’acabi bé. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]